La convivència comença per reconèixer les altres persones com a veïnes, companyes de feina, companyes de classe i membres de la comunitat. La nacionalitat, la religió, l’edat, la discapacitat, la forma familiar o els ingressos no defineixen tota la identitat d’una persona. Molta gent viu en un condominio, un edifici o complex amb habitatges d’ús privat i zones compartides. Els residents poden compartir entrades, escales, ascensors, patis, teulades, despeses i normes. El soroll, les escombraries, l’aparcament, les mascotes, la neteja i l’ús dels espais comuns són causes freqüents de desacord. Una conversa calmada i a temps sol ser més eficaç que deixar que creixi la irritació. És habitual saludar els veïns, però el grau de proximitat varia. Algunes comunitats comparteixen sovint ajuda i informació, mentre que d’altres protegeixen més la seva intimitat. Les escoles, els clubs esportius, les associacions culturals, les comunitats religioses, els grups de voluntariat i els espais públics apleguen persones de procedències diverses. La cooperació pràctica i repetida pot crear confiança. La societat italiana inclou famílies locals arrelades des de fa temps, persones migrants d’altres zones del país, migrants internacionals, refugiats, llars multilingües i persones amb identitats mixtes. La inclusió funciona millor quan les persones nouvingudes poden participar sense haver d’esborrar els seus orígens. Els desacords són normals en la vida compartida. Els insults, les amenaces, la discriminació i la culpabilització col·lectiva perjudiquen la seguretat, mentre que unes normes clares i una mediació imparcial faciliten trobar solucions. La vida pública combina drets i responsabilitats. La gent hi surt guanyant quan respecta els espais comuns, obté informació fiable, ajuda els veïns vulnerables i tracta els problemes pels canals comunitaris adequats. El sentiment de pertinença es desenvolupa amb el temps a través de la llengua, la confiança, l’ajuda mútua i les experiències compartides. Sovint, les petites accions repetides són més importants que les grans declaracions sobre la comunitat.
Convivència a Itàlia
La convivència a Itàlia depèn de la cortesia quotidiana, la comunicació clara, les normes compartides i el respecte per les diferents famílies i procedències. Les llars, les comunitats de propietaris, les escoles, els carrers, els llocs de treball i les associacions locals són espais clau on es practica la convivència arreu d’Itàlia.
Tip
Aprèn les normes escrites i no escrites de l’edifici i del veïnat a Itàlia. Presenta’t, compleix els acords, planteja aviat els problemes petits i recorre a una persona mediadora neutral quan la conversa directa ja no funciona.